INSISTÈNCIA DELS MORTS

Va ser una tarda grisa de novembre.

El fred de la tardor s’insinuava

per places i carrers. Tot el poble tenia

un aspecte irreal, semblava com si anessin

caient amb cada fulla esqueixos morts

d’allò que havia estat, dies abans, 

vida en el cos.

Eren les sis en punt.

Es van obrir les portes del col·legi

i, dins el riu febrós d’adolescents, vaig veure

un noi de catorze anys, voltat d’amics.

El vaig sorprendre 

mirant de cua d’ull l’objecte angelical

del seu desig naixent.

De sobte, alguna cosa, un gest,

una manera de tenir les mans,

i potser un moviment lleugerament

exagerat als llavis, va obligar-me

a un enutjós coneixement: va fer

igual que el que solia fer el seu pare,

que havia mort feia cinc anys.

Vés a saber —vaig dir-me—

quina és la incalculable munió 

d’avantpassats que portem a la sang.

Quan el desig s’encén, 

alguna cosa, un gest, 

una manera de tenir les mans,

o potser un moviment lleugerament

exagerat als llavis,

són les obediències del cos:

els morts —els nostre morts—

sempre insistint, aferrant-se a la vida.

El poema parla dels trets genètics que fan que els joves tinguin gestos i tics dels seus pares. Jo em vaig adonar d’això en el moment que un noi mirava insistentment la noia que li agradava. Aquests gests em van recordar els del seu pare mort, que havia estat amic meu. Fins aquí, res d’especial, perquè tot és normal. El valor que pugui tenir el poema ve de la imaginació, d’imaginar que el pare encara vivia en el jove en el moment que el jove sent el desig, com si el pare volgués tornar a viure els moments viscuts amb la seva mare. I d’aquí ve la conclusió del poema, l’explicació mítica (en el sentit que està lluny de la ciència): els morts no es resignen a estar morts, volen viure i sobretot volen tornar a experimentar aquesta cosa tan misteriosa que és el desig.

Doncs bé, poso aquí un parell de comentaris d’un noi i d’una noia, molt joves tots dos, sobre el poema: 

(a) M’ha agradat molt “Insistència dels morts”, explica molt bé la situació d’un adolescent després de la mort del seu pare.

(b)El poema que m’ha agradat més de Salvador Oliva ha sigut “Insistència dels morts”. Crec que el record més bonic que pots tenir d’una persona ja absent és veure en els seus fills els mateixos gestos, la mateixa manera de parlar, la mateixa manera de moure’s que ella.

És bastant normal que a molts els agradés el poema sobre el gènere i el sexe, i que s’hi divertissin (aquesta és la finalitat del poema). Però he trobat interessant que nois i noies tan joves s’interessessin tant pel poema “Insistència dels morts”.

En resum, segurament que aquest projecte va aconseguir dues coses bones i essencials: no tan sols despertar l’interès per llegir poesia, sinó també ajudar a expressar una cosa molt difícil d’expressar amb paraules: la descripció de l’experiència de la lectura. I això és important, perquè morir-se sense haver llegit, és com morir-se sense haver viscut, en el sentit que la poesia i l’art en general ens ofereixen una vida interior que és capaç d’enriquir la vida exterior, de fer-nos fruir i, sobretot, de fer-nos més savis, més alerta, més sensibles, i, en definitiva, més feliços.

Salvador Oliva 

22 de Maig 2014